Somnieig
“Somnieig”
A Carles Riba
Ara, però, només les plàcides
prades on tanta primavera
verdejant alimenta la cendra
dels morts i de les plantes ertes;
l’estèril somni, la claror naixent,
l’il.limitat que ens espera,
l’aire blavós, la llunyania,
la por i el cridar sense fi
dels infants moribunds.
Però mai la campana
no toca a morts, només suspesa,
trenca l’hora a migdia i a capvespre.
L’oració és com la pols del blat
i com el fum de la masia;
al coster s’atura el pagès,
raja el vi fins al llavi;
la desperta remor innumerable
dels boscos ombrius enllà
com el rei dels verns ara ens crida,
ens lliga, ens pren. Ens durà a la fi
d’un camí net sense brossall
o a la mort al vidre d’un estany
glaçat?
0 comentarios