On amb l’abella brunz la soledat
esbatanada, quan el sol
bat i calcina el sec estiu,
l’home vinclat llaura la terra.Però més tard amb gest suau
d’adolescent espargeix la llavor,
gairebé somniós, llunyà, solitari,
com una lenta visió del vespre
sobre la terra flonja i olorosa.

I quan l’espiga crema rígida,
mudament contempla, sembrats
enllà, dintre la migdiada,
i el seu cos avança, es dilata
de camp a camp, com el dia, en silenci.

 Comentari: Aquest poema m’ha agradat ja que parla del treball dur que tot home te que realitzat al llarg de la vida si vol aconseguir alguna recompensa. Per exemple en el poema la recompensa és el fruit dels sembrats, després de plantar-los i tenir-ne cura. Cadascuna de les estrofes en el text es refereix als diversos cicles del treball de l’home al camp. La primera estrofa: l’home llaura la terra. La segona estrofa: la sembra. La tercera: la terra que ha fruitat. Aquest poema té una visió realista de la vida. Jo crec que la relació entre l’home i la terra és el tema principal.