Màrius Sampere

Màrius Sampere

Biografia
Va néixer el 28 de desembre de 1928 a Barcelona. Es va educar a les escoles del seu barri, i posteriorment va cursar el batxillerat a l’Institut Balmes i en una acadèmia privada.
Entre 1939 i 1949 va fer les primeres temptatives poètiques en castellà. Es va establir a Sant Adrià del Besòs. Entre el 1944 i el 1945 va treballar en el món dels estudis fotogràfics i la publicitat a Badalona. No va ser fins a final dels anys cinquanta que es va projectar socialment com a poeta.
No és fins al 1958 que comença a escriure les seves poesies en català. És un dels poetes més destacats i notables de la seva generació. A final dels anys seixanta es va establir a Santa Coloma de Gramenet, i el 1969 es va casar amb Maria del Carme Tarrés.El 1982 va incorporar dos canvis importants a la seva obra, una dedicació més professional i un compromís estable de la publicació de la seva obra. El mateix autor ha desmentit a aquells que l’han inscrit en la tendència poètica anomenada realisme social i es considera més aviat eclèctic.Els temes que tracta de manera constant són la tragèdia humana, no necessàriament trascendent, protagonitzada per l’amor, el dolor o la mort. El seu estil arriba a transmetre confessions personals, plenes de clarobscurs, on la contradicció forma part de la reflexió i de la naturalesa dels poemes.  

Antologia poètica

 L'home i el límit, Barcelona, Proa, 1968.  

Poemes de baixa freqüència, Barcelona, edicions 62, 1796.  

Samsara, València, Prometeo, 1982.  

Llibre de les inauguracions, Barcelona, Columna, 1984.  

Oniris i el tret del caçador, Barcelona, Columna, 1987.  

L'ocell que udola, Barcelona, Columna, 1990.  

La taula i les estrelles, Barcelona, Columna, 1992.  

La cançó de la metamorfosi, Barcelona, Columna, 1995.  

Demiúrgia, Barcelona, Columna, 1996.  

Thanatos suite (poemari bilingüe català-castellà), Barcelona, Seuba, 1997.  

Si no fos en secret, (antologia poètica a cura de D. Sam Abrams i Jaume Subirana) Barcelona, Proa, 1999.  

Subllum, Barcelona, Proa, 2000.  

Les imminències, Barcelona, Proa, 2002.  

Jerarquies, Barcelona, proa, 2003.  

Mutacions, Olot, Miquel Plana, 2003.  

Iconograma, Santa Coloma de Gramenet, La Garúa Libros, 2004.  

Diàlegs amb la ciutat, Santa Coloma de Gramenet, Centre Excursionista Puig Castellar, 2004. 

Ara

Ara

Hauria volgut caminar

més lluny encara,

fins a aquella altura on el camí

tomba

i no es veu cap a on

perquè desapareix.

Allà, n'estic segur,

les flors són molt més grosses, els ocells més lliures

i la claror més neta i el respir

insondable, ja que la pujada

ben bé la mata el cel.

Però jo prefereixo

la teva companyia, dona lenta,

i les dificultats de l'amor baix

que ens torna pensatius i tenebrosos,

i veig que amb les cames tan cansades

ara no pots més.                                                

Comentari:En aquest poema trobem la descripció d’un paisatge, un paisatge en que ell no a estat capaç d’arribar. Més endavant parla d’aquest lloc, però tot i no haver pogut arribar, parla com si l’hagués vist. Podem dividir el poema en tres estrofes. La primera fa referència al seu lloc ideal, al qual com ja hem dit abans no ha pogut arribar. La segona ens explica com es aquell lloc, que hi ha flors molt grans, ocells més lliures... Per últim en la tercera estrofa ens acaba parlant d’una dona, de la que no ens dona gaire informació. Un altre tema del que parla és aquest dona, de la que podem interpretar que l’autor està enamorat d’ella. Sobre la rima, trobem que els versos no rimen. Per últim dir que al llegir aquest poema me fixat en l’últim vers, ja que ens dona una informació de la dona, amb la que interpretem que és incapaç de seguir endavant. Crec que l’autor ens vol transmetre l’idea de que és més important trobar l’amor verdader i estar al seu costat, que no pas arribar al objectiu de la teva vida tot sol.