Màrius Sampere

Biografia
Va néixer el 28 de desembre de 1928 a Barcelona. Es va educar a les escoles del seu barri, i posteriorment va cursar el batxillerat a l’Institut Balmes i en una acadèmia privada.
Entre 1939 i 1949 va fer les primeres temptatives poètiques en castellà. Es va establir a Sant Adrià del Besòs. Entre el 1944 i el 1945 va treballar en el món dels estudis fotogràfics i la publicitat a Badalona. No va ser fins a final dels anys cinquanta que es va projectar socialment com a poeta.
No és fins al 1958 que comença a escriure les seves poesies en català. És un dels poetes més destacats i notables de la seva generació. A final dels anys seixanta es va establir a Santa Coloma de Gramenet, i el 1969 es va casar amb Maria del Carme Tarrés.El 1982 va incorporar dos canvis importants a la seva obra, una dedicació més professional i un compromís estable de la publicació de la seva obra. El mateix autor ha desmentit a aquells que l’han inscrit en la tendència poètica anomenada realisme social i es considera més aviat eclèctic.Els temes que tracta de manera constant són la tragèdia humana, no necessàriament trascendent, protagonitzada per l’amor, el dolor o la mort. El seu estil arriba a transmetre confessions personals, plenes de clarobscurs, on la contradicció forma part de la reflexió i de la naturalesa dels poemes.  

Antologia poètica

 L'home i el límit, Barcelona, Proa, 1968.  

Poemes de baixa freqüència, Barcelona, edicions 62, 1796.  

Samsara, València, Prometeo, 1982.  

Llibre de les inauguracions, Barcelona, Columna, 1984.  

Oniris i el tret del caçador, Barcelona, Columna, 1987.  

L'ocell que udola, Barcelona, Columna, 1990.  

La taula i les estrelles, Barcelona, Columna, 1992.  

La cançó de la metamorfosi, Barcelona, Columna, 1995.  

Demiúrgia, Barcelona, Columna, 1996.  

Thanatos suite (poemari bilingüe català-castellà), Barcelona, Seuba, 1997.  

Si no fos en secret, (antologia poètica a cura de D. Sam Abrams i Jaume Subirana) Barcelona, Proa, 1999.  

Subllum, Barcelona, Proa, 2000.  

Les imminències, Barcelona, Proa, 2002.  

Jerarquies, Barcelona, proa, 2003.  

Mutacions, Olot, Miquel Plana, 2003.  

Iconograma, Santa Coloma de Gramenet, La Garúa Libros, 2004.  

Diàlegs amb la ciutat, Santa Coloma de Gramenet, Centre Excursionista Puig Castellar, 2004. 

Ara

Ara

Hauria volgut caminar

més lluny encara,

fins a aquella altura on el camí

tomba

i no es veu cap a on

perquè desapareix.

Allà, n'estic segur,

les flors són molt més grosses, els ocells més lliures

i la claror més neta i el respir

insondable, ja que la pujada

ben bé la mata el cel.

Però jo prefereixo

la teva companyia, dona lenta,

i les dificultats de l'amor baix

que ens torna pensatius i tenebrosos,

i veig que amb les cames tan cansades

ara no pots més.                                                

Comentari:En aquest poema trobem la descripció d’un paisatge, un paisatge en que ell no a estat capaç d’arribar. Més endavant parla d’aquest lloc, però tot i no haver pogut arribar, parla com si l’hagués vist. Podem dividir el poema en tres estrofes. La primera fa referència al seu lloc ideal, al qual com ja hem dit abans no ha pogut arribar. La segona ens explica com es aquell lloc, que hi ha flors molt grans, ocells més lliures... Per últim en la tercera estrofa ens acaba parlant d’una dona, de la que no ens dona gaire informació. Un altre tema del que parla és aquest dona, de la que podem interpretar que l’autor està enamorat d’ella. Sobre la rima, trobem que els versos no rimen. Per últim dir que al llegir aquest poema me fixat en l’últim vers, ja que ens dona una informació de la dona, amb la que interpretem que és incapaç de seguir endavant. Crec que l’autor ens vol transmetre l’idea de que és més important trobar l’amor verdader i estar al seu costat, que no pas arribar al objectiu de la teva vida tot sol.

Biografia

Neix el 1888 a Lisboa, va ser un famós escriptor portuguès. El seu pare va morir per tuberculosis quan ell només tenia cinc anys, i al any següent va perdre el seu germà.Va viure a Àfrica durant els anys 1895-1905, on va aconseguir treure una carrera en la universitat. La seva mare va tornar a Portugal juntament amb els germans de Fernando. Va ser en aquell moment que comença una relació sentimental amb Ophélia Queiroz, amb la que podem dir que no s’avenien del tot. El 1925 va morir la seva mare, amb lo que l’autor mori una dècada més tard, el 30 de Novembre de 1935., amb la edat de 47 anys. Tenia un problema amb el alcohol. La seva vida va ser relativament extingida i discreta. Els seus principals punts d’interès eren el periodisme, la publicitat, el comerç i el més important, la literatura. Durant el dia era traductor i per la nit escrivia poesia, normalment amb idioma anglès.

SI ALGUIEN TOCA UN DÍA A TU PUERTA

Si alguien toca un día a tu puerta,

diciendo que es un emisario mío

no creas, ni aunque sea yo;

Que mi vanidoso orgullo no intentaría

tocar siquiera la puerta irreal del cielo.

Pero si, naturalmente, y sin oír

A alguien tocar, la puerta fueras a abrir

 y encontraras alguien como a la espera

 de tocar, medita un poco.

Ese era Mi emisario y yo y lo que intenta

mi orgullo que desespera

¡Abre a quién no llama a tu puerta!  

Comentari

El tema principal d’aquest poema, és que no hem de ser confiats d’aquells que toquen a la porta de casa. També parla de l’amor i del orgull. En aquest poema l’autor ens parla d’una manera la qual sembla que li expliqui a algú.En els primers versos diu que si algun desconegut toca la porta, no confiem en ell, encara que sigui ell mateix. També ens parla del cel, del qual diu que és un lloc irreal. També ens diu que meditem. Si per casualitat alguna vegada ens topem amb alguna persona que vol tocar la porta. En el últim tram del poema ens parla del seu emissari, del que podem pensar que pot ser la seva ànima o esperit. Ens repeteix la paraula orgull, i en un últim vers en exclamació diu que obri la porta a aquell que realment no truca.

Amor es lo esencial

Amor es lo esencial.

Sexo, mero accidente.

Puede ser igual

O diferente.

El hombre no es un animal:

Es carne inteligente,

Aunque algunas veces enferma. 

Comentari

El tema principal d’aquest poema és l’amor. L’objectiu que vola aconseguir Pessoa amb aquest poema era el de donar a conèixer la seva manera de veure l’amor, és a dir, des del seu punt de vista. En el primer vers ja ens diu que l’amor és essencial, volent dir que ho és tot en les nostres vides, extremadament important. Sobre el sexe diu que no té relació amb l’amor, que no és tant important com estimar. En definitiva que l’amor i el sexe poden ser conceptes  iguals, o oposats. Per últim diu que l’home no és un animal, ja que l’ésser humà pot pensar i viure en societat, no pas com els animals. Per això diu carn intel·ligent. L’últim vers fa referència a que els éssers humans no som perfectes, ja que moltes vegades ens podem posar malalts.

Biografia

Enric Casasses va néixer el 1951 a Barcelona. Conegut com poeta, tot i que també va ser traductor. La principal característica de les seves obres és que són poesies fòniques, és a dir, de molts sons, creades per a ser recitades.El 1973 va publicar “La bragueta encallada”, però no va ser fins al 1991, amb la obra “La cosa aquella” que comença a introduir-se en els circuits comercials.Les seves obres són conegudes perquè va començar a experimentar amb el vers lliure i amb l’anisosil·labisme. Un dels simbols que utlitza en les seves obres és l’aparició del mar, que és un espai sense horitzons, cosa que significa un pas a l’altre vida.També destaca el temps, com un concepte negatiu, que condueix a la destrucció. Estava d’acord amb la teoria del cosmos. (tot és dintre d’un mateix)El 1997 va publicar tres llibres de gran importància:-D’equivocar-se-De la nota-UhAquests tres llibres signifiquen la culminació d’una via i un principi d’inflexió. En ells, apareix el tema recurrent de la seva poesia. Aquesta tracta sobre un fons ètic i ideològic, amb exaltació del jo i la natura.

A CASA, TANTS DEL TANTS

A CASA, TANTS DEL TANTS 

A la guerra jo no hi vaig 
ni tampoc a la teràpia 
i de concursos no en faig, 
no vaig per la via Àpia 

ni pujo cap al despatx, 
vaig on em guia la nàpia 
rebent trompades a raig 
i sentint-me dir ganàpia. 

El meu bon medicament 
és la pura primavera 
de l'esperit i la dent. 

i el premi viu que m'espera 
és un monstre replendent, 
mirall on sóc com no era.

Comentari:

Aquest poema està format per quatre paràgrafs. Sobre el nombre de versos diem que són de quatre els dos primers, i de tres els altres. Tots ells són heptasíl·labs. (8 síl·labes). El tema principal que trobem és la guerra. Ens diu que no va anar a la guerra ni a teràpia. Això de teràpia es pot entendre com el seguiment d’una malaltia. Amb això pot voler dir que no tenia cap malaltia. També parla de concursos, que podria significar que no està en cap dels dos bàndols de la guerra. Està en contra d'ella. En un altre paràgrafs ens parla del olfacte. Diu que va per on el guia la seva nàpia. Un últim fet que trobo important, és el fet que el poema ens parla d'un premi, el que l’autor diu que es mereix. Podem pensar que això es deu a que ell no ha participat en la guerra, que és una bona acció. 

Biografia

  Joan Brossa va néixer a Barcelona el 19 de gener de 1919. Fill únic d’un gravador, qui ho va iniciar en la passió pel teatre des de petit, i una cantant de sarsuela ja retirada. Als 17 anys va anar a combatre per l'Exèrcit Republicà, i en el camp de batalla va començar la seva carrera literària, escrivint notes, apunts biogràfics, impressions. Després d’acabar la guerra va haver de fer el servei militar. En la seva estada a Salamanca es va contactar amb un grup de catalans, sent un d'ells, Enric Tormo, qui ho va recolzar en la seva creació artística. Gràcies a ell va conèixer a J. V. Foix, qui al seu torn ho va acostar a Joan Miró i a Joan Prats. Per a quan va acabar el servei militar ja es trobava integrat en la intel·lectualitat avantguardista. Al principi la seva obra va rebre una forta influència de Freud, i es va dedicar a compondre a partir d’associacions lliures d’imatges de somnis, denominades "imatges hipnagògiques". Els seus primers llibres van ser "La bola i l'escarabat" (1941-1943) i "Fogall de sonets" (1943-1948), els quals eren més elaborats, però sense renunciar a les tècniques surrealistes; en aquesta línia va escriure "Romancets del Dragolí" (1948). Entre els llibres de poesia es troben "Donis d'un got d'aigua fins al petroli" (1950), "Catalunya i selva" (1953), "El pedestal són els sabates" (1955); i entre els de teatre "Cortina de muralles" (1951), "Els beneficis de la va néixer" (1958), "Or i surt" (1959). Durant 1960 i 1975 Brossa va començar a experimentar la poesia visual (que troba la seva màxima expressió en l’experimentació amb objectes), i va assolir assentar-se en el món de la plàstica. En la dècada dels setanta va començar a desenvolupar un nou gènere poètic, la sextina (els seus llibres de sextines estan recollits en "Viatge per la sextina" 1987). En els seus últims llibres es pot observar la seva reflexió sobre la vida i la mort ("Passat festes", de 1995, "La clau a la boca", de 1997, i "Sumari astral", de 1999). En 1999, va ser designat doctor honoris causa per la Universitat Autònoma de Barcelona. Joan Brossa va morir als 79 anys, el 30 de desembre de 1998, en la seva casa de Barcelona.

Agafo el mot
marxar.
Al davant, hi poso
M'agradaria poder.
I tinc
M'agradaria poder marxar.

Comentari: 

He escollit aquest poema de Joan Brossa perquè m’ha cridat força l’atenció.En ell podem observar pocs versos, però tots ells amb sentit i originalitat.Jo penso que el autor amb aquet poema ens volia transmetre alguna idea de la estructura de la vida, ser lliure, o bé com diu el poema, marxar. També podríem pensar en que al autor li agradaria fer un viatge, deixar el passat i emprendre un nou camí. Els versos són curts, de quatre síl·labes el primer, dos el segon, sis el tercer, set el quart, dos el cinquè i nou l’últim. A mi el poema m’agrada perquè és fàcil d’entendre i original.

Biografia

Biografia

Joan Vinyoli i Pladevall neix a Barcelona el dia 3 de juliol de 1914. El dia 2 d’abril de 1919 neix la seva germana Carme i, al cap d’un mes i mig, mor el seu pare (39 anys), que era metge internista. La família Vinyoli, que es queda en una situació econòmica precària, es trasllada a viure a Sant Joan Despí, primer al poble i, més tard, en una torreta humil a tocar de la via del tren. El 1922 va tornar a Barcelona. Vinyoli comença, en règim de "classes de favor", la seva formació bàsica al "Colegio del Sagrado Corazón", és a dir, als Jesuïtes de Casp, i després passa al "Colegio de la Inmaculada" (ICI, Rosselló cantonada Balmes), que és on es feien els estudis de Comerç. A partir d’aquell any i fins el 1935, els Vinyoli passen els estius a Santa Coloma de Farners, en un pis facilitat per la família Fornés.(El sr. Fornés, metge oculista i company d'estudis del pare de Vinyoli, serà qui introduirà més tard el poeta a treballar a l'editorial Labor). El any 1930 comença a treballar a Editorial Labor, fins a l’any de la seva jubilació, el 1979. Publica la prosa poètica De la nostra ciutat al programa de la Festa Major de Santa Coloma de Farners. Es tracta del primer text de creació publicat pel poeta. Descobreix fortuïtament un fragment dels Quaderns de Malte Laurids Brigge a la revista D'Ací d'Allà (publicat el 1932) i comença a estudiar l'alemany per poder llegir Rilke en l'original. Col.labora en diverses ocasions, amb obra pròpia i traduccions, a la revista Quaderns de poesia i al diari La Publicitat (gràcies a la traducció del poema de Rilke "De si una volta algú t'hagi amat", apareguda en el diari el 16-I-1935, coneix Carles Riba, que esdevindrà, juntament amb Rilke, una de les influències literàries més decisives del poeta). Vinyoli passa la guerra a la reraguarda i fa feines a la Inspecció de Centres de Reclutament. La seva casa de la Gran Via és bombardejada i la família va a viure un temps a casa d'en J. Bofill i Ferro. Es relaciona intensament amb Carles Riba, Joan Teixidor i Marià Manent. Durant aquests anys, a més, coneix Isabel Abelló, la persona que el "converteix" a la vida interior i a la poesia. El dia 9 d’abril de 1945 es casa amb Teresa Sastre i el matrimoni va a viure al pis de la seva mare (Gran Via, 629 bis, 4t. 2a.), fins que el 1950 es trasllada definitivament al c/ Castellnou, 46, 1r. 2a. Durant aquest any 1956 el poeta té una forta crisi religiosa que l'allunya definitivament de l'església catòlica. A partir d’aquell moment comença a publicar més obres. Obté el Premi de la Crítica Literària i el Premi de la Crítica Serra d'Or pel seu recull Ara que és tard. També obté el Premi de la Crítica Serra d'Or pel seu volum Vent d'aram. Inicia la seva relació epistolar amb el poeta Miquel Martí i Pol. El poeta mor a Barcelona, el dia 30 de novembre. Es publica el volum Barcelona/Roda de Ter. Correspondència, que recull la relació epistolar (octubre 1977-juny 1983) del poeta amb Miquel Martí i Pol.

Somnieig

“Somnieig”

 

A Carles Riba

 

Ara, però, només les plàcides
prades on tanta primavera
verdejant alimenta la cendra
dels morts i de les plantes ertes;
l’estèril somni, la claror naixent,
l’il.limitat que ens espera,
l’aire blavós, la llunyania,
la por i el cridar sense fi
dels infants moribunds.
Però mai la campana
no toca a morts, només suspesa,
trenca l’hora a migdia i a capvespre.
L’oració és com la pols del blat
i com el fum de la masia;
al coster s’atura el pagès,
raja el vi fins al llavi;
la desperta remor innumerable
dels boscos ombrius enllà
com el rei dels verns ara ens crida,
ens lliga, ens pren. Ens durà a la fi
d’un camí net sense brossall
o a la mort al vidre d’un estany
glaçat?

 Comentari: Com es pot veure, en els nou primers versos és el moment present, en què té lloc la reflexió del poeta. Podem dir que és un temps de primavera i de mort. El tema de la mort és quan diu “(cendra de morts, plantes ertes, infants moribunds)”, en que l’autor planteja la mort com a fet imprescindible, al que tots em d’arribar un dia o un altre. El cicle natural del que parla l’autor fa referència com al objectiu de la vida. Jo crec que com la terra, l’home també segueix un curs de vida, doncs és això la idea principal de que l’autor ens parla.

On amb l’abella brunz la soledat
esbatanada, quan el sol
bat i calcina el sec estiu,
l’home vinclat llaura la terra.Però més tard amb gest suau
d’adolescent espargeix la llavor,
gairebé somniós, llunyà, solitari,
com una lenta visió del vespre
sobre la terra flonja i olorosa.

I quan l’espiga crema rígida,
mudament contempla, sembrats
enllà, dintre la migdiada,
i el seu cos avança, es dilata
de camp a camp, com el dia, en silenci.

 Comentari: Aquest poema m’ha agradat ja que parla del treball dur que tot home te que realitzat al llarg de la vida si vol aconseguir alguna recompensa. Per exemple en el poema la recompensa és el fruit dels sembrats, després de plantar-los i tenir-ne cura. Cadascuna de les estrofes en el text es refereix als diversos cicles del treball de l’home al camp. La primera estrofa: l’home llaura la terra. La segona estrofa: la sembra. La tercera: la terra que ha fruitat. Aquest poema té una visió realista de la vida. Jo crec que la relació entre l’home i la terra és el tema principal.

Biografia

Josep Vicenç Foix J. V. Foix (Barcelona, 1894-1987). Poeta influït pel noucentisme, es defineix com "un investigador de la poesia". Comença a publicar abans de la Guerra Civil Espanyola, però el seu reconeixement com poeta d’alta qualitat no li arribarà fins a ben entrada la dècada dels cinquanta. Incorpora al seu estil cultural tant la poesia trobadoresca i medieval italiana com el surrealisme i el futurisme. Col·labora en les principals revistes catalanes, destacant com difusor del nou art d’avantguarda, literari i plàstic. Publica també llibres de prosa poètica menjo Gertrudis (1927) i KRTU (1932), amb una profunda influència surrealista. La Guerra Civil Espanyola i el franquisme tallen la seva labor periodística. Entre la seva obra poètica destaquen el llibre de sonets Sol, i de dol (1947), On he deixat els claus (1953) i Desa aquests llibres al calaix de baix (1964). En 1973 se li concedeix el Premi d’honor de les Lletres Catalanes. Va ser un dels cinc primers membres i Soci d’honor de la Associació d’escriptors en Llengua Catalana.

Antologia Poètica

Poesia

Gertrudis. Barcelona: L'Amic de les Arts, 1927 / Barcelona: Quaderns Crema, 1983 / Barcelona: El Observador, 1991.

KRTU. Barcelona: L'Amic de les Arts, 1932 / Barcelona: Quaderns Crema, 1983.

Sol, i de dol. Barcelona: L'Amic de les Arts, 1947 / Barcelona: Edicions 62, Col. Els llibres de l'Escorpí/Poesia 26, 1965 / Barcelona: Quaderns Crema, 1985 / Barcelona: El Observador, 1991.

Les irreals omegues. Barcelona: L'Amic de les Arts, 1949 / Barcelona: Quaderns Crema, 1987.

Còpia d'una lletra tramesa a na Madrona Puignau de Palau ça Verdera. Barcelona: Dau al Set, 1951.

On he deixat les claus... Barcelona: L'Amic de les Arts, 1953 / Barcelona: Quaderns Crema, 1988.

Plant d'en Joseph-Vicenç, de Barcelona, en lo qual respòs a en Joan Ferrater, Inquietud (Vic), núm. 8, gener 1957.

Onze Nadals i un Cap d'Any. Barcelona: L'Amic de les Arts, 1960 / Barcelona: Quaderns Crema, 1984 / Barcelona: El Observador, 1991.

L'Estrella d'en Perris. Barcelona: Fontanella, Col. Signe 11, 1963 / Barcelona: Quaderns Crema, 1992.

Obres poètiques. Barcelona: Nauta, 1964.

Allò que no diu "La Vanguardia". Noves de darrera hora - Telegrames - Fets diversos. Barcelona: Proa, 1970.

Darrer comunicat. Barcelona: Edicions 62, Col. Els llibres de l'Escorpí/Poesia 1, 1970 / Barcelona: Quaderns Crema, 1995.

Desa aquests llibres al calaix de baix. Barcelona: Nauta, 1972 / Barcelona: Quaderns Crema, 1995.

Tocant a mà. Barcelona: Edicions 62, Col. Els llibres de l'Escorpí/Poesia 10, 1972 / Barcelona: Quaderns Crema, 1995.

Diari 1918. Barcelona: Edicions 62 / La Caixa, MOLC, 1981.

 Trenta-sis cèl·lules líriques. Barcelona: Universitat de Barcelona, 1984.

Cròniques de l'ultrason. L'Estació. Barcelona: L'Amic de les Arts - Quaderns Crema, 1985 / Barcelona: Quaderns Crema, 1996.

Entre algues, do'm la mà. Barcelona: Quaderns Crema, 1997.

Poemes esparsos. Barcelona: Quaderns Crema, 1997.

A Joana Givanel (Poemes). Barcelona: L'Amic de les Arts, 2000.

Conte de Nadal. Barcelona: Edicions 62, 2004.

Telegrames. Barcelona: Grup 62, 2005.

ÉS QUAN DORMO QUE HI VEIG CLAR

ÉS QUAN DORMO QUE HI VEIG CLAR

És quan plou que ballo sol
Vestit d’algues, or i escata,
Hi ha un pany de mar al revolt
I un tros de cel escarlata,
Un ocell fa un giravolt
I treu branques d’una mata,
El casalot del pirata
És un ampli gira-sol.
És quan plou que ballo sol
Vestit d’algues, or i escata.

És quan ric que em veig gepic
Al bassal de sota l’era,
Em vesteixo d’home antic
I empaito la masovera,
I entre pineda i garric
Planto la meva bandera;
Amb una agulla saquera
Mato el monstre que no dic.
És quan ric que em veig gepic
Al bassal de sota l’era.

És quan dormo que hi veig clar
Foll d’una dolça metzina,
Amb perles a cada mà
Visc al cor d’una petxina,
Só la font del comellar
I el jaç de la salvatgina
O la lluna que s’afina
En morir carena enllà.
És quan dormo que hi veig clar
Foll d’una dolça metzina. 

Cometari: Jo crec que aquest poema ens parla dels somnis del autor Foix, en el que descriu com són els seus somnis. Per dir això me guiat principalment per el títol del poema, ja que ens diu “ÉS QUAN DORMO QUE HI VEIG CLAR” per tant és refereix als seus somnis. L’autor divideix el poema en tres estrofes, cada una amb un estat d’ànim diferent. En el primer que diu “És quan plou” que és refereix a la seva tristor, el segon “És quan ric” referint-se a quan està alegre o content, i per últim “És quan dormo”, que podria voler dir en aquell moment especial, somiador o de fantasia. Per últim dir que el poema és del llibre “És quan dormo que hi veig clar”, escrit per J.V.Foix, de la Edició 62 del 2004.

ADVERS AL VENT

ADVERS AL VENT  

No preguntis si penso  

encara en els vells dies  

dels senyors, si recordo  

com lentament morien  

els jardins, les paraules. 

He perdut. Ai, caiguda  

de l'allunyat per l'íntim  

camí que només porta  

on ja no sóc, designi  

d'oblidar hores, núvols, 

el meu nom de naufragi! 

Vençudíssim, sentint-me 

advers al vent, segura  

presa del mar, no vulguis 

saber si penso encara

en la llum dels vells dies.

 Comentari: Aquest poema ens mostra els sentiments de Salvador Espriu, en el moment en que el va escriure. Els cinc primers versos fan referència a aquells records sobre com anava perdent als éssers estimats. També diu que ha perdut la seva identitat, com és el seu nom. Per últim ens diu que no vol pensar més en el dies passats. Jo trobo que el missatge que transmet el poema és el de seguir endavant per molts problemes que tinguem i fins i tot davant de la possible pèrdua d’aquells éssers més estimats.

Antologia Poètica

à Cementiri de Sinera. Barcelona: La Sirena, 1946 / Arenys de Mar: Centre de Documentació i Estudi "Salvador Espriu", 1987 / Viladecans: Ajuntament, 1988. 

à Cançons d'Ariadna. Barcelona: Óssa Menor, 1949 / Barcelona: Edicions 62, 1991 / Barcelona: Diputació de Barcelona, 1995.  

à Obra lírica. Barcelona: Óssa Menor, 1951.  

à El caminant i el mur. Barcelona: Óssa Menor, 1954 / Barcelona: Edicions 62, 1972.

à Final del laberint. Barcelona: Atzavara, 1955 / Barcelona: Edicions 62, 1986.  

à La pell de brau. Barcelona: Salve, 1960 / Barcelona: Edicions 62, 1977 / Argentona: L'Aixernador, 1984.  

à Llibre de Sinera. Barcelona: Albertí, 1963 / Barcelona: Edicons 62, 1983.  

à Setmana Santa. Barcelona: Polígrafa, 1971 / Barcelona: Edicions 62, 1985.  

à Formes i paraules. Barcelona: Edicions 62, 1975.  

à Mrs. Death. Barcelona: Edicions 62, 1980.  

à Per a la bona gent. Barcelona: El Mall, 1984 / Barcelona: Edicions 62, 1988.

Biografia

Salvador Espriu (Santa Coloma de Farners, 1913 - Barcelona, 1985). Era fill de notari, passà la major part de la seva adolescència entre Barcelona i Arenys de Mar. Cursà estudis de dret i història antiga. A l’any 1933 va fer un creuer pel Mediterrani, que li permeté de conèixer les mitologies clàssiques que havia estudiat i que tanta influència tindrien en la seva obra. Conreà diversos gèneres literaris. Destacaríem, pel que fa a narrativa, El doctor RIP (1931), Laia (1932), Ariadna al laberint grotesc (1935), Miratge a Citerea (1935) i Les roques i el mar, el blau (1981); en poesia Cementiri de Sinera (1946), Les cançons d'Ariadna (1949), Mrs. Death (1952), El caminant i el mur (1954), Final del laberint (1955) i La pell de brau (1960); i en teatre Antígona (1955), Primera història d'Esther (1948) i Una altra Fedra, si us plau (1978). Salvador Espriu qualificà genèricament la seva obra com meditació de la mort. Se l’ha considerat el poeta nacional de Catalunya.

Benvinguts al poeta del mes.....

En aquest bloc podreu trobar informació sobre els diferents autors catalans i les seves obres. Durant el curs 06-07, aquest espai estarà disponible per poder observar i opinar el que vulgueu. Doncs ja ho sabeu, espero que us agradi!!